l'aroma del camí

"buscant el vers
vaig trobar l'aroma.
Escoltant el silenci
vaig retrobar-me
novament
amb el passat"

"...avui em trobe l'aroma
que em guia el demà i
senzillament m'hi deixe
portar..."

petons de lluita

"..demanares un desig, vas tancar els ulls com si d'un xicotet parléssim i els teus llavis premsaven l'aire que anava sortint del teu cor; bufaves a poc a poc sentint -la a ella i desitjant tenir-le un dia entre els teus braços..."

-Fa temps et vaig odiar- amb aquesta frase sortint de la meua boca vaig pujar al taxi i tu amb un -Que?? al rostre et vas quedar. Pense que no hauràs entès res. Potser algun dia t'ho explique, no ho sé, per ara em quede amb el record d'una nit que no ha passat.

..........shtttttt, tranquil que no diré res, són petons de lluita només?

El meu espia particular. 1a part

"..Un cop, t'ho jure, vaig tocar l'amor amb els dits....I eś que aquest amor quedava amarat en cada una de les postals de la botiga quan s'hi quedaven reflectits els seus ulls quan em mirava..."

- Me llamo Pablo- Em va dir al cap de moltes anades i vingudes per davant de la botiga on jo treballava............____

Espera, espera, perquè he de començar per l'inici sinó no té gràcia. Bé gràcia no seria la paraula adequada però és que avui mentrestant estava treballant m'he recordat del noi aquest, ostres, he reviscut quelcom tan intens que necessito explicar-t'ho perquè puguis entendre que hi ha sentiments tant forts i especials que mai a la vida desapareixeran, perquè mai arribaran a tocar-se. Diuen que quan un amor comença, s'acaba i quan mai comença, és per sempre.

La veritat és que ja havia desat l'ESTIU en la carpeta temporal dels records inmediats, però avui un no sé que m'ha remmemorat els dos mesos que vaig passar treballant en un poblet de la costa de l'alt empordà. Potser ha estat el sentir l'accent aquell de Madrid que m'ha semblat tenir el Pablo espiant-me altra vegada.

"....Vestia d'estiu i portava la samarreta verda que em fa un escot prou atractiu per celebrar que la meva millor amiga m'havia vingut a veure al poble. Les dues assentades al pedrís esperàvem amb unes cerveses biològiques que es fes l'hora de tancar la botiga i així poder anar a sopar. Parlant i rient de la multitud que feia de turista el vaig veure passar i recordo que em va sortir un: - Ostres! (amb cara de -Tel.la!!) fins i tot la Berta sorpresa em va dir que era una descarada.....L'endemà a la tarda, amb la Berta ja de tornada a Barcelona, estava treballant amb el meu "Jefe" va ser una d'aquelles tardes en que no para d'entrar gent i has de tenir la vista de Linx per tal de que no et pispin res i alhora estar atenta a les demandes. El vaig veure passar. - És ell!! (vaig pensar) i al cap de res posava els peus a la botiga. El cor em va fer un salt! de tal manera que no em podia concentrar en res més, anava a poc a poc mirant tot el que teníem i parant-se a cada zona em dedicava una mirada. com que es va estar una bona estona jo ja estava atenta i dissimulant les anava responent a totes fins que va fer la volta i passant pel meu costat se'm va acomiadar.

A partir d'aquella visita es van succeir diferents trobades, unes quatre al dia aproximadament. Jo encara no havia descobert on s'allotjava però ja li tenia controlats els horaris. Primer passava a quarts de quatre, sé que anava a la platja perquè portava la tovallola i en aquelles hores a ple més de juliol ja m'explicaràs. En fi, ell no ho sabia però jo l'observava des del bar del davant i veia com ell passava i em buscava per dins la botiga. Amb els dies va entendre que jo començava més tard a treballar i va decidir anar a la platja més tard. El segon encontre era quan tornava de la platja, per mi era un martiri perquè em coincidia en un moment de molta feina, cap allà les set del vespre però com per art de màgia el veia passar, mirant-me. El més divertit venia després, jo al principi em maleïa els ossos si no el veia bé a la segona vegada però vaig captar ràpidament que després tornaria a passar, i no fallava. Si vore a les set passava, amb la tovallola dins d'aquella bossa verda, al cap d'uns trenta minuts ja el tenia dutxat i arreglat espiant-me amb calma entre les postals de la botiga. Em posava dels nervis, i patia tant que només desitjava que ningú em fes embolicar cap objecte per regal perquè els dits em tremolaven de tal manera que no podia ni escriure. Ell no parava de mirar-me i quan les intencions eren terriblement explícites marxava però amb la il·lusió de saber que sí caminava carrer avall encara tornaria a passar. I Altre volta passava, i els seus ulls em deien quelcom que no sabia interpretar del tot, no sabia mai si em deien Adéu, Fins demà, vull quedar amb tu o estic sonat. I quan marxava carreró amunt llavors jo sortia corrents de la botiga i quan girava per la Plaça del Castell es girava i ens tornàvem a mirar.

Aquesta situació era tant dolça com desesperant, ell no donava cap pas però jo vaig anar investigant d'on havia sortit l'home misteriós. - Bufff, ja sé qui és, nena oblida-te'n, pasta pasta, és de la família Ros!!! Em va dir en Jas. Jo no sóc burgesa, ni pija i els diners me la porten fluixa però, aquells ulls tant grans i profunds m'importaven més i, ara com a mínim ja sabia on s'allotjava. Un bon mati, en que no treballava estava parlant per telefon amb el meu bon amic Bernat, estava assentada en l'únic banc de la plaça que tenia cobertura, bé el lloc vull dir! Concentrada amb el que em deia a través de l'auricular vaig Aixecar la vista i me'l trobo passant per davant dels meus nassos, dient-me hola amb cara de "et vull conèixer", i veient-lo marxar amb la bossa verda em vaig proposar fer un pas endavant. A en Bernat el vaig aviar ràpidament perquè ja no estava pel que em deia sinó per l'estratègia que havia de seguir si volia aconseguir l'objectiu amb èxit. Em preguntava que si ell m'espiava, vilment, cada dia perquè no podia jo, seguir-lo?...."

Un altre dia t'explico com va acabar, però com li deia avui a la llum, poques vegades m'he sentit així, tant especialment atreta per algú. En Pablo em buscava amb la mirada i amb això ho deia tot, no calia res més, perquè ja ho sentíem tot.

ssshhttt.......que t'he vist...

"Dies de pluja, sense parar.
T'he vist aquesta nit..."

Em pensava que havia desaparegut, i des del sofà he divisat un paperet al terra. Quina gràcia quan l'he obert i llegit. Ha estat com si el temps hagués transcorregut en sentit contrari, concretament fins al gener del 2007. Entre anotacions que podrien passar per un dia qualsevol del present més immediat, un seguit de mots configuren i constaten els meus objectius:

Avui els meus pensaments
creen el meu futur.
Sóc responsable
de la meva vida.

i aquesta cançó només per tu:

silencis que ho diuen tot

Em tremole la pell de tal manera que em note el bombeig del cor o és a la inversa i el culpable és el meu cor que fa tremolar la meua pell. Tanque els ulls i una sensació em recorre tot el cos, des del cap fins a les puntes dels dits. Pense que estic a flor de pell i els meus pensaments són molts i els sentiments infinits. A la feina amb els meus m'emociono i em pose trista perquè em diuen que en Martí aquest curs ha empitjorat i em d'esperar al diagnòstic i les pautes del psiquiatre per poder treballar amb ell de manera correcta. Jo em faig creus i pense que no pot ser veritat perquè jo connecte amb ell i ell em reclama! No podria suportar que se'l enduguessin en un d'aquests centres on segurament acabarà més allunyat de tot i més immers en el seu món que per ara sembla ser un tren sense parades.

I pense amb els silencis i els seus significats, pose paraules a les mirades silenciades. T'abraçe tan fort que no saps com se m'encongeix el cor quan et veig perdut entre tants somriures i jocs. Avui t'ho jure que faré tot el possible perquè no se't enduguen d'ací i buscaré tots els recursos i metodologies, preguntaré i llegiré fins que les parpelles no aguanten la son. Per tú petitó, em quedaré en silenci i m'acostaré al teu món.

El silenci també parla i sovint tot ho diu, el que pense i el que sent.

la cova del sol

"... A l'amor si pot entrar a través de mil portes. L'amor no correspost no n'és cap, d'aquestes portes; això és una pura il·lusió..." (E.Khoury)

Hi ha la dita que diu; Un és conscient de que comença a escriure però mai cap a on el durà aquesta escriptura. I és ben cert! Tinc molt clar perquè vaig obrir aquest bloc i com em sentia en aquell moment, és curiós perquè han passat dies, molts, en que no he pogut ni obrir el portàtil i, ara em costa seguir escrivint en la mateixa línia. Pense que la direcció ha canviat i tot i que el gir no és d'aquells que maregen quan vas al darrere del cotxe, si que és important. La vida és un cúmul de petits canvis i en els moments d'estrès és quan hi veig clar, quan no tinc temps per pensar des del meu jo individual arribe a la conclusió de que no em passa res que no es puga solucionar.

Ja ho saps, però, que continue sentint i et trobe cada nit. Ets part dels meus pensaments i cada vegada falta menys per tenir-te entre els meus braços. Ho has vist esta nit? tornava a estar a la platja....
....però era de dia i intentava guardar en els seus ulls, la llum. Ha nedat una bona estona mentrestant pensava en el mediterrani que havia deixat. Ha sortit de l'aigua tranquil·lament i retenint el sol a la seua pell. Ha enfonsat els peus a la sorra i s'ha submergit en els records. Estic segura que pensava en com les paraules havien arribat a ser nostres...i el futur un combat dels dos...

nostalgia del futur

" els ulls són el cor, amb una mirada n'hi ha prou per saber que sents, però massa sovint em confon el fum de la soledat"

Avui sent la nostàlgia del futur que encara no he viscut.

Fa dies que no pense en tu, no perquè no vulga o m'hagi oblidat de tu, senzillament aquí el temps passa molt ràpid i les agulles del rellotge es tornen fonedisses entre els carrers i pensaments, ho recordes? potser ja no i, potser seràs tu que hauràs deixat d'entendre'm.

Hi ha dies com el d'avui en que tot em surt malament i sembla com si a cada passa que faig vagi trobant pedres, primer les salte però cada vegada són més grosses i no puc fer res més que ensopegar i caure al terra. Em pose a plorar i tot es torna gris maleint haver agafat tantes responsabilitats, com que no ho havia previst ara tot depèn de mi. Però no és veritat, no ha estat tant sols avui, ja fa dies que la mala sort em persegueix i si els projectes no surten tant sols jo en tindré la culpa. La frustració s'apodera de mi i et cride, et cride ben fort: On estàs? Ajuda'm!

L'amistat era això no? ho sé des de ben petita i ho sent amb el cor. Un acte recíproc, però tu mai hi ets per mi. Potser es que no has estat mai al meu costat.

Però avui pense amb la LLum, el teu cor és tan gran que no cap en la mà d'un gegant. Gràcies per la cançó, la penjo aquí en senyal d'amistat i et batejo amb el nom de l'amiga que mira i escolta; mirades sinceres i converses còmplices, compartint camins de vida, lluita, amor i amistat.

t'estime!

cançó explícita

"...porque ignoraba que el deseo es una pregunta cuya respuesta no existe..." (Luis Cernuda)

Ahir vaig descobrir aquesta cançó terriblement explícita d'en Pau Alabajos, li seguia la pista a mitges i que bo haver descobert aquesta cançó. La trobo tant tendrament excitant i alhora em fa recordar la dels Verdcel amb l'encisadora veu d'en Miquel gil, són l'antítesis; amor-sexe i per mi la del Pau és amor tot i ser explícita.


No sé ven bé perquè aquesta nit he tornat a somniar amb ell. Feia mesos i mesos que no sortia per les nits adormides oi? Fins i tot ja t'havia deixat de parlar d'ell, ho havia superat, només faltaria!! Doncs no sé molt bé com anava el somni però si que recordo que tornàvem a ser amics i també ens tornàvem a besar, però també em sentia pesada, com en la realitat quan ell formava part de la meva vida. Ja saps que quan dic pesada em refereixo a que se'm feia molt feixuc seguir-li el camí paral.lelament sense que això comportés trobar pedres i perdre'm sovint.

Per molt que siga conscient de que no va fer el correcte i em dol molt reconèixer que m'ha fallat i fet mal, m'agrada pensar o més aviat somniar que un dia d'aquests, com aquesta nit en el somni, em trucarà i com si res hagués passat em dirà per quedar i llavors en parlarem de tot, amb la tranquil·litat de saber que compartim una història; haver pintat la lluna amb lletres de paper de color negre i roig, cartes de color blau que trencaven les distàncies de l'oceà i apropaven els cossos enmig de llegendes reals i imaginaries fetes a la nostra mida.

El meu secret ja no el comparteix ell però deixa'm que et digui a cau d'orella que la lluna un dia ens va veure; com ens férem sentir el desig més gran del món i amb les mans i llavis de veritat vam ballar enmig de les fulles i lletres que ja formaven part del passat.

música que acompanya els records

"....la música sempre m'acompanye i sovint són les claus del record, com la troca de llana, vaig estirant els fils i alhora els cuso. Aquesta manta és la memòria..i em recorde que fa segles que t'espere..."

Vine i seu a la meva falda, encendré el toca disc i trauré la pols del vinil dels moody blues. Para bé les orelles que avui t'explicaré un record:

Quan era petita i tenia les galtes rodones i vermelles els teus avis em portaven de viatge molt sovint. Ho vivia com l'aventura més meravellosa, aixecar-se quan encara era de nit i el poble feia olor de fusta cremada, les xemeneies feien fum i aquest ballava amb les estrelles. El ritual dels preparatius era fantàstic i un cop pujada al l4 m'endinsava dins la meua imaginació de la mà dels meus ulls i tot allò que m'anava mostrant la finestra del cotxe. Quan ja no podia sentir-me més feliç, la mare posava la cinta dels seus grups favorits i amb les primeres melodies, jo sentia que el paisatge ballava, allargava la mà i tocant el vent em sentia viva.

És curiós perquè ensumava la nostàlgia del que encara no havia viscut i ara al cap de molts anys continuo sentint el mateix quan escolte aquesta cançó:

klimt es passeja per la ciutat

"...-ostres com es deia aquest quadre? l'abraçada o quelcom paregut?
- Quasi quasi.....
- Ah, el petó

I va agafar els dos cascos, obrir la porta deixant-me passar a mi primera. Sempre ho feia això i reconec que se'm queia la baba quan treia la raça àrab que li quedava amagava dins la pell...".

Et miro al meu ventre, et veig a tot arreu, en cada una de les dones que em trobo pel carrer o s'asseuen davant meu al metro. T'imagino com seràs i et faig fer mil coses i ser de diferents colors i formes. Fa temps sabia perfectament com series, m'era igual el sexe però la teva pell era fosca, de color de xocolata amb llet. Tindries la pell del teu pare i el color dels seus cabells també. Ho tenia tant clar que la feina va ser meva recuperar-me de la separació, potser només el desitjava per tu. Si n'estic segura, en ell t'hi veia a tu.

la lluna calla quan els cossos parlen

"...pensaments del present i un desig que abraça el cel, la lluna i les estrelles. Sentiments pel futur, per tu, que encar no has vingut..,"

La catedràtica em parlava sobre l'autoritat i la disciplina, i jo per un costat, destriava els trossets de classes teòriques de la memòria intentant recordar que d'això encara no n'havíem parlat, per altra banda t'imaginava agafada als meus genolls. Com podia ser? Les tres hores de traspàs de coneixements han estat realment enriquidors i avui em disposo, amb energies renovades i seguretat, a iniciar aquest bloc.

Fa segles que t'espere intentarà ser un diàleg íntim entre jo i el món, el que m'envolta i el que em queda lluny. Entre jo i el que faig, el que sento, el que somio, el que detesto, odio i estimo. Alhora, però, vull intentar anar creant aromes que acompanyin aquest diàleg, aromes de futur que seran tu, tot i que encara no has vingut. N'hi ha que parlen amb els que ja han marxat i jo parlaré amb tu, que encara no has arribat.

I beuré de la font de les paraules anhelant el meu desig, i mentrestant t'espere ho faré amb el meu ventre.