música que acompanya els records

"....la música sempre m'acompanye i sovint són les claus del record, com la troca de llana, vaig estirant els fils i alhora els cuso. Aquesta manta és la memòria..i em recorde que fa segles que t'espere..."

Vine i seu a la meva falda, encendré el toca disc i trauré la pols del vinil dels moody blues. Para bé les orelles que avui t'explicaré un record:

Quan era petita i tenia les galtes rodones i vermelles els teus avis em portaven de viatge molt sovint. Ho vivia com l'aventura més meravellosa, aixecar-se quan encara era de nit i el poble feia olor de fusta cremada, les xemeneies feien fum i aquest ballava amb les estrelles. El ritual dels preparatius era fantàstic i un cop pujada al l4 m'endinsava dins la meua imaginació de la mà dels meus ulls i tot allò que m'anava mostrant la finestra del cotxe. Quan ja no podia sentir-me més feliç, la mare posava la cinta dels seus grups favorits i amb les primeres melodies, jo sentia que el paisatge ballava, allargava la mà i tocant el vent em sentia viva.

És curiós perquè ensumava la nostàlgia del que encara no havia viscut i ara al cap de molts anys continuo sentint el mateix quan escolte aquesta cançó:

klimt es passeja per la ciutat

"...-ostres com es deia aquest quadre? l'abraçada o quelcom paregut?
- Quasi quasi.....
- Ah, el petó

I va agafar els dos cascos, obrir la porta deixant-me passar a mi primera. Sempre ho feia això i reconec que se'm queia la baba quan treia la raça àrab que li quedava amagava dins la pell...".

Et miro al meu ventre, et veig a tot arreu, en cada una de les dones que em trobo pel carrer o s'asseuen davant meu al metro. T'imagino com seràs i et faig fer mil coses i ser de diferents colors i formes. Fa temps sabia perfectament com series, m'era igual el sexe però la teva pell era fosca, de color de xocolata amb llet. Tindries la pell del teu pare i el color dels seus cabells també. Ho tenia tant clar que la feina va ser meva recuperar-me de la separació, potser només el desitjava per tu. Si n'estic segura, en ell t'hi veia a tu.

la lluna calla quan els cossos parlen

"...pensaments del present i un desig que abraça el cel, la lluna i les estrelles. Sentiments pel futur, per tu, que encar no has vingut..,"

La catedràtica em parlava sobre l'autoritat i la disciplina, i jo per un costat, destriava els trossets de classes teòriques de la memòria intentant recordar que d'això encara no n'havíem parlat, per altra banda t'imaginava agafada als meus genolls. Com podia ser? Les tres hores de traspàs de coneixements han estat realment enriquidors i avui em disposo, amb energies renovades i seguretat, a iniciar aquest bloc.

Fa segles que t'espere intentarà ser un diàleg íntim entre jo i el món, el que m'envolta i el que em queda lluny. Entre jo i el que faig, el que sento, el que somio, el que detesto, odio i estimo. Alhora, però, vull intentar anar creant aromes que acompanyin aquest diàleg, aromes de futur que seran tu, tot i que encara no has vingut. N'hi ha que parlen amb els que ja han marxat i jo parlaré amb tu, que encara no has arribat.

I beuré de la font de les paraules anhelant el meu desig, i mentrestant t'espere ho faré amb el meu ventre.