divendres, 24 d’octubre del 2008

silencis que ho diuen tot


Em tremole la pell de tal manera que em note el bombeig del cor o és a la inversa i el culpable és el meu cor que fa tremolar la meua pell. Tanque els ulls i una sensació em recorre tot el cos, des del cap fins a les puntes dels dits. Pense que estic a flor de pell i els meus pensaments són molts i els sentiments infinits. A la feina amb els meus m'emociono i em pose trista perquè em diuen que en Martí aquest curs ha empitjorat i em d'esperar al diagnòstic i les pautes del psiquiatre per poder treballar amb ell de manera correcta. Jo em faig creus i pense que no pot ser veritat perquè jo connecte amb ell i ell em reclama! No podria suportar que se'l enduguessin en un d'aquests centres on segurament acabarà més allunyat de tot i més immers en el seu món que per ara sembla ser un tren sense parades.

I pense amb els silencis i els seus significats, pose paraules a les mirades silenciades. T'abraçe tan fort que no saps com se m'encongeix el cor quan et veig perdut entre tants somriures i jocs. Avui t'ho jure que faré tot el possible perquè no se't enduguen d'ací i buscaré tots els recursos i metodologies, preguntaré i llegiré fins que les parpelles no aguanten la son. Per tú petitó, em quedaré en silenci i m'acostaré al teu món.

El silenci també parla i sovint tot ho diu, el que pense i el que sent.



dijous, 23 d’octubre del 2008

la cova del sol


"... A l'amor si pot entrar a través de mil portes. L'amor no correspost no n'és cap, d'aquestes portes; això és una pura il·lusió..." (E.Khoury)

Hi ha la dita que diu; Un és conscient de que comença a escriure però mai cap a on el durà aquesta escriptura. I és ben cert! Tinc molt clar perquè vaig obrir aquest bloc i com em sentia en aquell moment, és curiós perquè han passat dies, molts, en que no he pogut ni obrir el portàtil i, ara em costa seguir escrivint en la mateixa línia. Pense que la direcció ha canviat i tot i que el gir no és d'aquells que maregen quan vas al darrere del cotxe, si que és important. La vida és un cúmul de petits canvis i en els moments d'estrès és quan hi veig clar, quan no tinc temps per pensar des del meu jo individual arribe a la conclusió de que no em passa res que no es puga solucionar.

Ja ho saps, però, que continue sentint i et trobe cada nit. Ets part dels meus pensaments i cada vegada falta menys per tenir-te entre els meus braços. Ho has vist esta nit? tornava a estar a la platja....
....però era de dia i intentava guardar en els seus ulls, la llum. Ha nedat una bona estona mentrestant pensava en el mediterrani que havia deixat. Ha sortit de l'aigua tranquil·lament i retenint el sol a la seua pell. Ha enfonsat els peus a la sorra i s'ha submergit en els records. Estic segura que pensava en com les paraules havien arribat a ser nostres...i el futur un combat dels dos...

dimecres, 8 d’octubre del 2008

nostalgia del futur

" els ulls són el cor, amb una mirada n'hi ha prou per saber que sents, però massa sovint em confon el fum de la soledat"


Avui sent la nostàlgia del futur que encara no he viscut.

Fa dies que no pense en tu, no perquè no vulga o m'hagi oblidat de tu, senzillament aquí el temps passa molt ràpid i les agulles del rellotge es tornen fonedisses entre els carrers i pensaments, ho recordes? potser ja no i, potser seràs tu que hauràs deixat d'entendre'm.


Hi ha dies com el d'avui en que tot em surt malament i sembla com si a cada passa que faig vagi trobant pedres, primer les salte però cada vegada són més grosses i no puc fer res més que ensopegar i caure al terra. Em pose a plorar i tot es torna gris maleint haver agafat tantes responsabilitats, com que no ho havia previst ara tot depèn de mi. Però no és veritat, no ha estat tant sols avui, ja fa dies que la mala sort em persegueix i si els projectes no surten tant sols jo en tindré la culpa. La frustració s'apodera de mi i et cride, et cride ben fort: On estàs? Ajuda'm!

L'amistat era això no? ho sé des de ben petita i ho sent amb el cor. Un acte recíproc, però tu mai hi ets per mi. Potser es que no has estat mai al meu costat.

Però avui pense amb la LLum, el teu cor és tan gran que no cap en la mà d'un gegant. Gràcies per la cançó, la penjo aquí en senyal d'amistat i et batejo amb el nom de l'amiga que mira i escolta; mirades sinceres i converses còmplices, compartint camins de vida, lluita, amor i amistat.
t'estime!

dijous, 2 d’octubre del 2008

cançó explícita

"...porque ignoraba que el deseo es una pregunta cuya respuesta no existe..." (Luis Cernuda)


Ahir vaig descobrir aquesta cançó terriblement explícita d'en Pau Alabajos, li seguia la pista a mitges i que bo haver descobert aquesta cançó. La trobo tant tendrament excitant i alhora em fa recordar la dels Verdcel amb l'encisadora veu d'en Miquel gil, són l'antítesis; amor-sexe i per mi la del Pau és amor tot i ser explícita.


No sé ven bé perquè aquesta nit he tornat a somniar amb ell. Feia mesos i mesos que no sortia per les nits adormides oi? Fins i tot ja t'havia deixat de parlar d'ell, ho havia superat, només faltaria!! Doncs no sé molt bé com anava el somni però si que recordo que tornàvem a ser amics i també ens tornàvem a besar, però també em sentia pesada, com en la realitat quan ell formava part de la meva vida. Ja saps que quan dic pesada em refereixo a que se'm feia molt feixuc seguir-li el camí paral.lelament sense que això comportés trobar pedres i perdre'm sovint.

Per molt que siga conscient de que no va fer el correcte i em dol molt reconèixer que m'ha fallat i fet mal, m'agrada pensar o més aviat somniar que un dia d'aquests, com aquesta nit en el somni, em trucarà i com si res hagués passat em dirà per quedar i llavors en parlarem de tot, amb la tranquil·litat de saber que compartim una història; haver pintat la lluna amb lletres de paper de color negre i roig, cartes de color blau que trencaven les distàncies de l'oceà i apropaven els cossos enmig de llegendes reals i imaginaries fetes a la nostra mida.

El meu secret ja no el comparteix ell però deixa'm que et digui a cau d'orella que la lluna un dia ens va veure; com ens férem sentir el desig més gran del món i amb les mans i llavis de veritat vam ballar enmig de les fulles i lletres que ja formaven part del passat.