dimecres, 26 de novembre del 2008

l'aroma del camí


"buscant el vers
vaig trobar l'aroma.
Escoltant el silenci
vaig retrobar-me
novament
amb el passat"

"...avui em trobe l'aroma
que em guia el demà i
senzillament m'hi deixe
portar..."

dilluns, 17 de novembre del 2008

petons de lluita


"..demanares un desig, vas tancar els ulls com si d'un xicotet parléssim i els teus llavis premsaven l'aire que anava sortint del teu cor; bufaves a poc a poc sentint -la a ella i desitjant tenir-le un dia entre els teus braços..."

-Fa temps et vaig odiar- amb aquesta frase sortint de la meua boca vaig pujar al taxi i tu amb un -Que?? al rostre et vas quedar. Pense que no hauràs entès res. Potser algun dia t'ho explique, no ho sé, per ara em quede amb el record d'una nit que no ha passat.

..........shtttttt, tranquil que no diré res, són petons de lluita només?

diumenge, 9 de novembre del 2008

El meu espia particular. 1a part

"..Un cop, t'ho jure, vaig tocar l'amor amb els dits....I eś que aquest amor quedava amarat en cada una de les postals de la botiga quan s'hi quedaven reflectits els seus ulls quan em mirava..."


- Me llamo Pablo- Em va dir al cap de moltes anades i vingudes per davant de la botiga on jo treballava............____

Espera, espera, perquè he de començar per l'inici sinó no té gràcia. Bé gràcia no seria la paraula adequada però és que avui mentrestant estava treballant m'he recordat del noi aquest, ostres, he reviscut quelcom tan intens que necessito explicar-t'ho perquè puguis entendre que hi ha sentiments tant forts i especials que mai a la vida desapareixeran, perquè mai arribaran a tocar-se. Diuen que quan un amor comença, s'acaba i quan mai comença, és per sempre.

La veritat és que ja havia desat l'ESTIU en la carpeta temporal dels records inmediats, però avui un no sé que m'ha remmemorat els dos mesos que vaig passar treballant en un poblet de la costa de l'alt empordà. Potser ha estat el sentir l'accent aquell de Madrid que m'ha semblat tenir el Pablo espiant-me altra vegada.

"....Vestia d'estiu i portava la samarreta verda que em fa un escot prou atractiu per celebrar que la meva millor amiga m'havia vingut a veure al poble. Les dues assentades al pedrís esperàvem amb unes cerveses biològiques que es fes l'hora de tancar la botiga i així poder anar a sopar. Parlant i rient de la multitud que feia de turista el vaig veure passar i recordo que em va sortir un: - Ostres! (amb cara de -Tel.la!!) fins i tot la Berta sorpresa em va dir que era una descarada.....L'endemà a la tarda, amb la Berta ja de tornada a Barcelona, estava treballant amb el meu "Jefe" va ser una d'aquelles tardes en que no para d'entrar gent i has de tenir la vista de Linx per tal de que no et pispin res i alhora estar atenta a les demandes. El vaig veure passar. - És ell!! (vaig pensar) i al cap de res posava els peus a la botiga. El cor em va fer un salt! de tal manera que no em podia concentrar en res més, anava a poc a poc mirant tot el que teníem i parant-se a cada zona em dedicava una mirada. com que es va estar una bona estona jo ja estava atenta i dissimulant les anava responent a totes fins que va fer la volta i passant pel meu costat se'm va acomiadar.

A partir d'aquella visita es van succeir diferents trobades, unes quatre al dia aproximadament. Jo encara no havia descobert on s'allotjava però ja li tenia controlats els horaris. Primer passava a quarts de quatre, sé que anava a la platja perquè portava la tovallola i en aquelles hores a ple més de juliol ja m'explicaràs. En fi, ell no ho sabia però jo l'observava des del bar del davant i veia com ell passava i em buscava per dins la botiga. Amb els dies va entendre que jo començava més tard a treballar i va decidir anar a la platja més tard. El segon encontre era quan tornava de la platja, per mi era un martiri perquè em coincidia en un moment de molta feina, cap allà les set del vespre però com per art de màgia el veia passar, mirant-me. El més divertit venia després, jo al principi em maleïa els ossos si no el veia bé a la segona vegada però vaig captar ràpidament que després tornaria a passar, i no fallava. Si vore a les set passava, amb la tovallola dins d'aquella bossa verda, al cap d'uns trenta minuts ja el tenia dutxat i arreglat espiant-me amb calma entre les postals de la botiga. Em posava dels nervis, i patia tant que només desitjava que ningú em fes embolicar cap objecte per regal perquè els dits em tremolaven de tal manera que no podia ni escriure. Ell no parava de mirar-me i quan les intencions eren terriblement explícites marxava però amb la il·lusió de saber que sí caminava carrer avall encara tornaria a passar. I Altre volta passava, i els seus ulls em deien quelcom que no sabia interpretar del tot, no sabia mai si em deien Adéu, Fins demà, vull quedar amb tu o estic sonat. I quan marxava carreró amunt llavors jo sortia corrents de la botiga i quan girava per la Plaça del Castell es girava i ens tornàvem a mirar.

Aquesta situació era tant dolça com desesperant, ell no donava cap pas però jo vaig anar investigant d'on havia sortit l'home misteriós. - Bufff, ja sé qui és, nena oblida-te'n, pasta pasta, és de la família Ros!!! Em va dir en Jas. Jo no sóc burgesa, ni pija i els diners me la porten fluixa però, aquells ulls tant grans i profunds m'importaven més i, ara com a mínim ja sabia on s'allotjava. Un bon mati, en que no treballava estava parlant per telefon amb el meu bon amic Bernat, estava assentada en l'únic banc de la plaça que tenia cobertura, bé el lloc vull dir! Concentrada amb el que em deia a través de l'auricular vaig Aixecar la vista i me'l trobo passant per davant dels meus nassos, dient-me hola amb cara de "et vull conèixer", i veient-lo marxar amb la bossa verda em vaig proposar fer un pas endavant. A en Bernat el vaig aviar ràpidament perquè ja no estava pel que em deia sinó per l'estratègia que havia de seguir si volia aconseguir l'objectiu amb èxit. Em preguntava que si ell m'espiava, vilment, cada dia perquè no podia jo, seguir-lo?...."

Un altre dia t'explico com va acabar, però com li deia avui a la llum, poques vegades m'he sentit així, tant especialment atreta per algú. En Pablo em buscava amb la mirada i amb això ho deia tot, no calia res més, perquè ja ho sentíem tot.


dimecres, 5 de novembre del 2008

ssshhttt.......que t'he vist...

"Dies de pluja, sense parar.
T'he vist aquesta nit..."

Em pensava que havia desaparegut, i des del sofà he divisat un paperet al terra. Quina gràcia quan l'he obert i llegit. Ha estat com si el temps hagués transcorregut en sentit contrari, concretament fins al gener del 2007. Entre anotacions que podrien passar per un dia qualsevol del present més immediat, un seguit de mots configuren i constaten els meus objectius:

Avui els meus pensaments
creen el meu futur.
Sóc responsable
de la meva vida.

i aquesta cançó només per tu: