"colors"

"...retrobar-te amb la mirada i tenir-te al meu costat en aquest instant i espai esdevé una part de mi i un somriure impossible d'esborrar..."

Retorne al nou curs amb les maletes buides, sense pes em retrobe amb els meus i tot sembla ser més senzill. Imagino colors per les noves parets i flors per al balcó que resta verge esperant-me per plantar-hi una part de mi, Uma com lavinia amb el llimoner.

Acabe l'estiu pensant en tu, en que trigaràs més del que preveiem, però a poc a poc, perquè he de fer coses abans d'esperar-te . Com per exemple guardar en els meus ulls la seua mirada de desig i el tacte de les seves mans damunt la meua pell. Instants de llums vermelles jugant amb les melodies de color verd fosc, fent enveja a la lluna oriental de qualsevol de les mil i una nits, blanc damunt negre, tot és color.

Em guarde els colors i les aromes, res és envà....

des del balcó

" com xiquets es xiulaven de balcó a balcó, ell des de la feina i la Uma des de casa. S'intercanviaven diàlegs, les frases eren breus i les paraules boniques. Havien estat compartint proximitat física sense saber-ho fins que l'atzar els va descobrir conformant la seva coneixença en quelcom màgic, fent l'un de l'altre l'al·licient i el somriure.

Uma de bon matí, eixia el cap entre els porticons esperant trobar-lo amb la mirada, però a voltes ja hi era ell esguardant-la amb els ulls plens de desig i de llum. I manipulant la poesia amb la melodia de l'esperança parlaven de tot i celebraven les trobades, les lluites i els combats...

i es xiulaven perquè no sabien cantar
i es miraven perquè no podien parlar
......"

a voltes

“caminava sense saber-ho cap a un objectiu pre definit, però el carrer semblava no tenir fi. Pas a pas i cada cop més ràpid, intentava accelerar el ritme, i també el moment. Fins que el va veure allà, palplantat, arrepenjat a la parada de metro i sense deixar de clavar la mirada en els seus ulls....Ell m’esperava en somnis, la realitat però, és que en aquella parada de metro, ja ens hi vàrem acomiadar....”

espere que estigues bé

escletxes

"...s'amagava darrere unes ulleres d'aquestes que es porten ara, gruixudes que l'hi esquivaven la mirada. Tenia els ulls de color de xocolata, aparentment normals i més aviat xics. Aparentava seguretat, amb el gest i la parla, però a l'altra banda dels vidres i tremolava la por.

Tenia un to discret i quan em parlava els sorolls del bar desapareixien sentint-me atreta pel so que sortia de la seua boca. Asseguts l'un davant de l'altre, jugava al gest discret acariciant-me, a voltes, els dits de la meua mà..."

injusta fragilitat

em sap greu que pateixis
se'm trenca el cor
ara ets tú,
que amb la mirada perduda
i paraules estranyes
no saps on estàs.

com puc ajudar-te?

hores de llum

Abraça'm;

quan les hores siguen de llum
quan les hores siguen serenes

...compartir complicitat i cel.lebrar-la, és una petita victòria però si ho vols podem continuar el combat. Farem de la liquidesa robada el nostre motí solid per sentir plegats la lluita....

ssshhttt.......que t'he vist...

"Dies de pluja, sense parar.
T'he vist aquesta nit..."

Em pensava que havia desaparegut, i des del sofà he divisat un paperet al terra. Quina gràcia quan l'he obert i llegit. Ha estat com si el temps hagués transcorregut en sentit contrari, concretament fins al gener del 2007. Entre anotacions que podrien passar per un dia qualsevol del present més immediat, un seguit de mots configuren i constaten els meus objectius:

Avui els meus pensaments
creen el meu futur.
Sóc responsable
de la meva vida.

i aquesta cançó només per tu:

silencis que ho diuen tot

Em tremole la pell de tal manera que em note el bombeig del cor o és a la inversa i el culpable és el meu cor que fa tremolar la meua pell. Tanque els ulls i una sensació em recorre tot el cos, des del cap fins a les puntes dels dits. Pense que estic a flor de pell i els meus pensaments són molts i els sentiments infinits. A la feina amb els meus m'emociono i em pose trista perquè em diuen que en Martí aquest curs ha empitjorat i em d'esperar al diagnòstic i les pautes del psiquiatre per poder treballar amb ell de manera correcta. Jo em faig creus i pense que no pot ser veritat perquè jo connecte amb ell i ell em reclama! No podria suportar que se'l enduguessin en un d'aquests centres on segurament acabarà més allunyat de tot i més immers en el seu món que per ara sembla ser un tren sense parades.

I pense amb els silencis i els seus significats, pose paraules a les mirades silenciades. T'abraçe tan fort que no saps com se m'encongeix el cor quan et veig perdut entre tants somriures i jocs. Avui t'ho jure que faré tot el possible perquè no se't enduguen d'ací i buscaré tots els recursos i metodologies, preguntaré i llegiré fins que les parpelles no aguanten la son. Per tú petitó, em quedaré en silenci i m'acostaré al teu món.

El silenci també parla i sovint tot ho diu, el que pense i el que sent.

nostalgia del futur

" els ulls són el cor, amb una mirada n'hi ha prou per saber que sents, però massa sovint em confon el fum de la soledat"

Avui sent la nostàlgia del futur que encara no he viscut.

Fa dies que no pense en tu, no perquè no vulga o m'hagi oblidat de tu, senzillament aquí el temps passa molt ràpid i les agulles del rellotge es tornen fonedisses entre els carrers i pensaments, ho recordes? potser ja no i, potser seràs tu que hauràs deixat d'entendre'm.

Hi ha dies com el d'avui en que tot em surt malament i sembla com si a cada passa que faig vagi trobant pedres, primer les salte però cada vegada són més grosses i no puc fer res més que ensopegar i caure al terra. Em pose a plorar i tot es torna gris maleint haver agafat tantes responsabilitats, com que no ho havia previst ara tot depèn de mi. Però no és veritat, no ha estat tant sols avui, ja fa dies que la mala sort em persegueix i si els projectes no surten tant sols jo en tindré la culpa. La frustració s'apodera de mi i et cride, et cride ben fort: On estàs? Ajuda'm!

L'amistat era això no? ho sé des de ben petita i ho sent amb el cor. Un acte recíproc, però tu mai hi ets per mi. Potser es que no has estat mai al meu costat.

Però avui pense amb la LLum, el teu cor és tan gran que no cap en la mà d'un gegant. Gràcies per la cançó, la penjo aquí en senyal d'amistat i et batejo amb el nom de l'amiga que mira i escolta; mirades sinceres i converses còmplices, compartint camins de vida, lluita, amor i amistat.

t'estime!

cançó explícita

"...porque ignoraba que el deseo es una pregunta cuya respuesta no existe..." (Luis Cernuda)

Ahir vaig descobrir aquesta cançó terriblement explícita d'en Pau Alabajos, li seguia la pista a mitges i que bo haver descobert aquesta cançó. La trobo tant tendrament excitant i alhora em fa recordar la dels Verdcel amb l'encisadora veu d'en Miquel gil, són l'antítesis; amor-sexe i per mi la del Pau és amor tot i ser explícita.


No sé ven bé perquè aquesta nit he tornat a somniar amb ell. Feia mesos i mesos que no sortia per les nits adormides oi? Fins i tot ja t'havia deixat de parlar d'ell, ho havia superat, només faltaria!! Doncs no sé molt bé com anava el somni però si que recordo que tornàvem a ser amics i també ens tornàvem a besar, però també em sentia pesada, com en la realitat quan ell formava part de la meva vida. Ja saps que quan dic pesada em refereixo a que se'm feia molt feixuc seguir-li el camí paral.lelament sense que això comportés trobar pedres i perdre'm sovint.

Per molt que siga conscient de que no va fer el correcte i em dol molt reconèixer que m'ha fallat i fet mal, m'agrada pensar o més aviat somniar que un dia d'aquests, com aquesta nit en el somni, em trucarà i com si res hagués passat em dirà per quedar i llavors en parlarem de tot, amb la tranquil·litat de saber que compartim una història; haver pintat la lluna amb lletres de paper de color negre i roig, cartes de color blau que trencaven les distàncies de l'oceà i apropaven els cossos enmig de llegendes reals i imaginaries fetes a la nostra mida.

El meu secret ja no el comparteix ell però deixa'm que et digui a cau d'orella que la lluna un dia ens va veure; com ens férem sentir el desig més gran del món i amb les mans i llavis de veritat vam ballar enmig de les fulles i lletres que ja formaven part del passat.

la lluna calla quan els cossos parlen

"...pensaments del present i un desig que abraça el cel, la lluna i les estrelles. Sentiments pel futur, per tu, que encar no has vingut..,"

La catedràtica em parlava sobre l'autoritat i la disciplina, i jo per un costat, destriava els trossets de classes teòriques de la memòria intentant recordar que d'això encara no n'havíem parlat, per altra banda t'imaginava agafada als meus genolls. Com podia ser? Les tres hores de traspàs de coneixements han estat realment enriquidors i avui em disposo, amb energies renovades i seguretat, a iniciar aquest bloc.

Fa segles que t'espere intentarà ser un diàleg íntim entre jo i el món, el que m'envolta i el que em queda lluny. Entre jo i el que faig, el que sento, el que somio, el que detesto, odio i estimo. Alhora, però, vull intentar anar creant aromes que acompanyin aquest diàleg, aromes de futur que seran tu, tot i que encara no has vingut. N'hi ha que parlen amb els que ja han marxat i jo parlaré amb tu, que encara no has arribat.

I beuré de la font de les paraules anhelant el meu desig, i mentrestant t'espere ho faré amb el meu ventre.