“caminava sense saber-ho cap a un objectiu pre definit, però el carrer semblava no tenir fi. Pas a pas i cada cop més ràpid, intentava accelerar el ritme, i també el moment. Fins que el va veure allà, palplantat, arrepenjat a la parada de metro i sense deixar de clavar la mirada en els seus ulls....Ell m’esperava en somnis, la realitat però, és que en aquella parada de metro, ja ens hi vàrem acomiadar....”
espere que estigues bé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada